Núria Picas (Manresa, 1976) ha travessat la meta de les carreres de llarga distància amb més reputació del món.
Les muntanyes són l’hàbitat natural que la van veure créixer, i on ha pogut desenvolupar el seu potencial físic i mental per a convertir-se en escaladora i corredora de muntanya professional.
La dues vegades campiona del món de ultratail té dos fills bessons i viu, com ella diu, feliç de la vida!
Núria, com neix la teva passió per l’esport i la muntanya?
La meva passió per la muntanya i l’esport neix des de que tinc ús de raó, és a dir, la porto de sèrie. Sempre m’he vist atreta per la muntanya en totes les seves formes, bellugant-me de forma àgil i ràpida. Els meus pares provenen de la muntanya i l’escalada i em van obrir el camí en aquest irresistible món.
Has tingut algun referent muntanyenc que t’hagi marcat?
Sí, n’he tingut molts. M’agrada emmirallar-me amb els grans mites de la muntanya i val a dir que sóc una gran amant de la literatura de muntanya, i això fa que prengui nota de tot i de tothom.
Walter Bonatti, Reynold Messner, Lyn Hill y Catherine Destivelle, són algunes de les estrelles que admiro. La catalana Araceli Segarra, en especial, amb el seu Everest a l’Imax ens van fer despertar moltes passions. Actualment, en Kilian Jornet, Alex Honold i l’enyorat Ueli Sleck, ens fan i ens han fet vibrar.
Quines sensacions experimentes mentre corres?
Experimento un munt de sensacions ja que les curses que disputo solen ser llargues i poden arribar a durar més de 24 hores. Les curses de llarga distància són com la vida mateixa, on hi ha moments de tot, bons i dolents. Tots ells cal gestionar-los amb força i determinació, sobretot aquells moments que no són tan bons i que no te’ls esperes. La majoria de vegades aquesta gestió fa que es decanti la balança entre l’èxit o el fracàs.
I a nivell físic?
A nivell físic cal estar molt atent en les diferents fases de la cursa. Al principi cal saber regular molt bé el ritme i no deixar-te endur per l’eufòria, és a dir, cal saber anar lent quan toca anar lent per anar regulant l’esforç.
A mesura que van passant les hores és evident que el cansanci apareix, llavors és aquí on la ment hi juga un paper clau i determinant. A tots ens fa mal les cames a partir del quilòmetre 70! Al cap i a la fi només cal saber gestionar aquest patiment, que pot durar uns minuts, unes hores o potser un dia. Però quan travesses la línia de meta aquest sofriment es converteix en una catarsi d’emocions que quedaran per sempre més al nostre àlbum de la vida. I això no té preu!
Alguna carrera que recordis amb especial afecte?
Recordo com si fos ahir la meva primera marató de muntanya, va ser la Marató de l’Aneto l’any 1999, també recordo que vaig travessar la línia d’arribada plorant d’emoció. Un altre que recordo amb molt de carinyo va ser la meva primera ultratrail, la Cavalls del Vent 2012, on la meva carrera esportiva va donar un gir de 180 graus.
Tens algun ritual abans de començar una carrera?
El dia abans d’una cursa important m’agrada quedar amb les meves amistats més properes i prendre algo, sobretot per riure i desconnectar, i sóc de les que dormo moltes hores i bé. A banda d’això, no tinc cap ritual en concret.
Com aconsegueixes cuidar-te en cos i ànima?
Sóc una persona que sempre ha fet esport, intento dormir moltes hores, cuidar-me amb el menjar i tenir una actitud alegre i optimista a la vida, que això també ajuda a mantenir l’ànima jove. Una cosa porta a l’altre i al final es torna amb un estil de vida.
L’experiència és un element important en el món de l’ultratrail?
És cert que és important, però per mi encara és més important la motivació i les ganes. De totes maneres, l’experiència també et pot jugar a la contra. El fet de portar moltes ultratrails a les cames i ser una persona coneguda en aquest món fa que, en moltes ocasions, aparegui un altre factor que s’anomena pressió, i que és més difícil de gestionar.
Cada ultratrail és un món i les circumstàncies poden ser molt diferents, igual que les rivals. Per tant, cal afrontar-les amb el mateix respecte i determinació com si fos la primera vegada.
Algún somni que tinguis al cap per complir?
Sóc una persona molt inquieta i plena de somnis. M’agradaria tornar a la Serralada de l’Himàlaia ben aviat i encara em queda un llarg recorregut en el món de l’escalada en roca, que és d’on provinc. Penso que la vida són etapes i que ens hem de reinventar contínuament. Jo tinc la sort que l’esport i la muntanya m’omplen de vida i això em fa feliç.
Com és la Núria Picas durant les hores que no entrena o competeix?
Doncs encara que no ho sembli sóc una persona casolana, tot i que reconec que la casa no em caurà mai a sobre! Durant el confinament ho vaig portar força bé. També m’agrada estar envoltada de gent, amics i coneguts, però sobretot gaudeixo molt del temps que passo amb els meus fills, plegats formem un bon equip.
Quin consell donaries a totes aquelles persones que també lluiten diàriament per fer-se un lloc en el món del trail running o altres disciplines?
Els hi recomano és que es posin en mans de bons professionals si volen donar el millor de si mateixos. Sempre dic que aquest esport, per rendir al màxim nivell, te l’has d’imaginar com un tauler d’escacs, on totes les peces hi juguen un paper molt important, a més d’estar perfectament alineades: l’entrenador, els fisioterapèutes, la nutricionista, el coach esportiu (si s’escau), l’estil de vida i respectar les hores de descans. Cal mimar tots aquests detalls.
Tot i així és molt difícil viure d’aquest esport, per tant, és important estudiar, lluitar per aconseguir una feina i assegurar-se un bon futur.
¡Moltes gràcies Núria!